El patriotisme no cotitza a la seguretat social

Rafael Lluch. Secretari General del PSPV-PSOE d’Algemesí

Des de xicotets aprenem a identificar-nos amb un grup: la classe del col·legi, l’equip de futbol del pati, el barri. L’ésser humà necessita sentir-se part d’alguna cosa. Durant molt de temps, es va intentar que les treballadores i treballadors també es reconegueren com una classe social, unida pels mateixos interessos, capaç de lluitar junts per millorar les seues condicions laborals.

Hui passa una cosa curiosa: hi ha treballadors que preferixen sentir-se part d’una “nació” (amb colps en el pit) abans que de la classe treballadora. S’aferren a una bandera, a un himne i a un “fachascal” amb polsereta a la mà en comptes de defendre els seus propis drets. L’esquerra ha sigut i continua sent la força que abandera i defén els drets de les treballadores i dels treballadors. El nostre verdader desafiament no és eixa lluita —que ens pertany i ens definix—, sinó recuperar la memòria i la capacitat d’explicar amb claredat, abans que la dreta pretenga reduir-ho tot a la banalitat d’un mem en Instagram.

El paràgraf següent, encara que llarg, és un resum dels drets aprovats en l’Estatut dels Treballadors que milloren les condicions laborals. Cal afegir, abans de llegir-lo, que qui capitalitza una bandera, un himne i un mascle alfa vota constantment en contra dels  drets de les treballadores i els treballadors d’este país, excepte en el teletreball. És l’únic punt que el PP  votà a favor i VOX es va abstindre, i potser per això ara entendrem millor per què Abascal es queda a casa en lloc d’anar al Congrés a treballar.

Des que va entrar este govern socialicomunista, marxista, leninista, bilduetarra i més barbaritats que solten els de Fachascal, s’ha aprovat la Reforma Laboral (gràcies, Casero) que limita l’ús dels contractes temporals derogant l’ús dels contractes per obra i servici. Els contractes fixos-discontinus adquirixen els mateixos drets que els indefinits, es recupera la ultraactivitat dels convenis col·lectius, es recupera la prevalença dels convenis sectorials sobre els empresarials.

A més, s’aprova la llei del teletreball reforçant la desconnexió digital. S’aprova el registre salarial diferenciat per sexes i l’obligació per a les empreses de més de 50 treballadors d’un pla d’igualtat. S’aprova la llei dels “riders” que legisla a favor de la presumpció de laboralitat. S’aprova el permís parental no retribuït de 8 setmanes, augmenta el permís retribuït de maternitat i paternitat, s’aprova el permís per força major de 4 dies, es millora el de malaltia greu a 5 dies, s’igualen els drets de les treballadores i dels treballadors bé siga la seua situació de matrimoni o de parella de fet.

El discurs nacionalista jacobià que ven Vox té un truc molt brut: uniformar la gent fins que només valga el fet de defendre una bandera. És a dir, és igual si cobres una misèria, si no arribes a final de mes o si el teu jefe es bota la llei, l’important és que no desafines quan sone l’himne. I en eixe joc tots som substituïbles, perquè no es tracta de drets ni de dignitat, sinó d’obediència. Al final, es discutix si estàs “amb la bandera o contra la bandera”, però mai si vols un treball digne, un sou just o una vida millor. I clar, ací guanyen ells: els que agiten la bandera amb una mà mentres amb l’altra et retallen drets.